Antoni Dalmases: Caos – premeditat? – a les aules?

La societat actual dóna un paper preeminent, si més no en teoria, a l’educació com a mitjà de progrés i d’avenç social. Sembla, però, que les coses a l’ensenyament no acaben de rutllar prou bé. A molts instituts es viuen situacions de violència escolar, assetjament, insults i agressions al professorat…, tant per part d’alumnes com de les seves famílies. Els índexs de fracàs escolar, tot i els intents de camuflar-los des de l’Administració, són molt elevats, així com la davallada de coneixements en general. I això és valid des de Primària fins a la Universitat. Des de fa anys vivim una polèmica força abrandada sobre les causes d’aquesta situació, entre les quals se solen esmentar, sobretot per presumptes experts educatius, la manca d’inversió per part de les Administracions, la necessitat de més formació del professorat per tal d’adaptar-se als nous temps i a les noves generacions… Aquestes tesis, però, són rebutjades, com a més determinants, per una part considerable del professorat amb més experiència i, més aviat, com el conferenciant d’avui, es considera que els constants canvis de lleis educatives, especialment des de la LOGSE i, després, la LOCE, el Pacte Nacional d’Educació, la LEC… fetes sense escoltar els arguments del professorat i sense voler reconèixer la realitat han estat decisius en la degradació de la qualitat de l’ensenyament. Perquè ens en fem una idea, en els últims vint anys no hi ha cap generació d’alumnes que hagi acabat els estudis de Secundària amb el mateix pla amb què va començar l’escolaritat. També caldria destacar la burocratització exagerada de la tasca educativa. Així doncs, en opinió d’Antoni Dalmases, si el futur d’un país es garanteix per l’educació que reben els seus ciutadans, ens espera un futur magre. Dalmases va exposar aquestes qüestions des de la seva llarga experiència docent, des de la perspectiva del professor vocacional que intenta fer bé la seva feina, que té arguments i idees molt clares sobre qui mereix ser anomenat estudiant, sobre quin tipus de pares i de professors hi ha i, sobretot, de què fan els que manen per desmantellar amb decisions absurdes el sistema educatiu.

Antoni Dalmases és llicenciat en Filologia Hispànica i, durant 40 anys, ha exercit com a professor de Llengua i Literatura Catalanes a l’antiga EGB, l’ESO, el Batxillerat, de Didàctica de la Llengua als ICE de la Universitats de Barcelona i Autònoma de Barcelona… Ha escrit més d’una vintena de llibres, alguns de literatura infantil i juvenil com, per exemple, La sorprenent història d’en Joan-No-Me’n- recordo (1990), El vescomte minvant (1992), Doble Joc (1992), i Jo, el desconegut (2005),portada al cinema, premis Gran Angular l’any de la seva publicació. En el camp de la narrativa per a adults, entre altres, ha publicat La infinitud dels parcs (1992), premi Marià Vayreda, L’última primavera (1993) premi Octubre de Narrativa de València, o Al mig del camí (1998), premi Sant Joan de Sabadell. També publica articles a la premsa en diversos mitjans. Com a assagista cal destacar el seu llibre Caos a les aules (2012), directament relacionat amb el tema de la conferència, que comença amb aquesta citació de Martha C. Nussbaum: “La llibertat de pensament de l’estudiant és perillosa si el que es vol és un grup de treballadors obedients tècnicament ensinistrats per aplicar els plans d’unes elits que tenen com a objectiu la inversió estrangera i el desenvolupament tecnològic. Per tant, es desincentivarà el pensament crític…” que ens orienta clarament sobre els objectius de la conferència.

Filmació de l’Acte