Per parlar de separació de poders cal retrocedir, com a mínim, fins a la Grècia clàssica, on Aristòtil, en el seu llibre Política, divideix el concepte de “sobirania” en tres elements que creia que no s’havien de concentrar a les mateixes mans si no es volia caure en la “tirania”. Els tres elements en què Aristòtil va dividir el poder són: “el que delibera, el que mana i el que jutja”. Després de Grècia, la separació de poders es va generalitzar en la República Romana (magistratures) però no va ser fins a la teorització realitzada pel metge i filòsof anglès John Locke (1690) i la materialització del sistema i equilibri de poders desenvolupat per Montesquieu en el seu tractat De l’Esperit de les Lleis (1748) que no es van posar les bases teòriques per convertir en realitat i de manera efectiva la limitació dels poders de l’Estat (legislatiu, executiu i judicial). Això, i el principi d’elecció per sufragi directe, com a qualitat principal de la democràcia, no es va fer realitat fins a la seva implementació, per part dels federalistes nordamericans, en la Constitució dels EUA (1789) com un sistema rigorós de controls, alhora que de contrapesos, que havien de permetre que els ciutadans poguessin viure en llibertat. Des d’aleshores, la major part de constitucions modernes van recollir el concepte de separació de poders però no així la Constitució espanyola de 1978. En aquesta Constitució el poder legislatiu i executiu recauen en les mateixes mans. Si a aquesta falta de separació de poders li sumem el poder del Govern i de les cambres legislatives (Congrés, Senat) a l’hora d’escollir els membres de les més altes instàncies judicials, o una bona part (CGPJ, Tribunal Suprem, Tribunal Constitucional, Tribunals Superiors…) ens trobem que la separació de poders i el sistema de controls i contrapesos, teoritzat per Locke i Montesquieu, podria no estar-se complint a l’Estat espanyol.

La conferència va anar a càrrec d’Elpidio José Silva (Granada, 1959),  Doctor en Dret per la Universitat de Sevilla, número u de la seva promoció en l’especialitat de Dret Públic (1983), va obtenir el Premi Extraordinari de Llicenciatura (1986) i es va doctorar en Dret “cum laude”. Després de diverses destinacions judicials, va exercir com a magistrat a Madrid entre 2008 i 2014. Com a jutge expert en delictes econòmics, li va ser assignat el cas Blesa. La seva actuació, que no va agradar gens a les altes instàncies polítiques, va desembocar en una polèmica inhabilitació el 2014, dictada pel Tribunal Superior de Justícia de Madrid. Paral·lelament a la seva carrera judicial també ha exercit la docència com a professor de Dret Administratiu a la Universitat de Cadis i, posteriorment, a la Universitat Complutense de Madrid, on imparteix cursos i dirigeix estudis de grau i de postgrau sobre Dret Penal i Criminologia. També ha estat docent a la Universitat Nacional d’Educació a Distància. Com a escriptor, ha publicat dos llibres de poesia (Memoria inconjugable i Memoria del Olvido), el 2014 va publicar el llibre d’assaig La justicia desahuciada. España no es un país para jueces, on qüestiona la independència i la imparcialitat de la justícia espanyola, i el 2015, La verdad sobre el caso Blesa sobre com es va gestionar Caja Madrid des que Miguel Blesa n’ocupà la presidència, una història de terrorisme polític i econòmic, de corrupció i estafa sistemàtica. Elpidio José Silva ha estat un dels juristes que més s’ha significat d’una manera pública en contra de l’actuació de l’Estat i de la justícia arran dels fets de l’1 d’octubre del 2017 a Catalunya i recentment ha manifestat que “el tribunal que jutja els presos polítics catalans no està a l’altura d’una justícia democràtica”.