Una crisi Sistèmica. Un resum de la conferència de Leopoldo Garía Quinteiro, a càrrec de Pilar Font.
L’advocat laboralista Leopoldo García Quinteiro (que va ser a Vic el 18 de març per pronunciar una conferència organitzada pel Fòrum), implicat des de fa anys en la lluita a favor dels interessos econòmics i laborals dels treballadors, considera que hem entrat en una crisi global del sistema capitalista, el qual, com que cerca l’augment imparable dels seus beneficis, està provocant que s’esqueixin les costures d’un capitalisme clàssic que, amb l’excusa d’oferir un més o menys hipotètic estat del benestar, permetia a les classes treballadores viure en condicions dignes pel que fa als drets bàsics: dret a un treball digne, a l’habitatge, a l’atenció sanitària, etc., a canvi que fossin dòcils treballadors i poc o molt consumidors.
Aquest capitalisme ‘raonable’ està desapareixent per un afany descontrolat d’obtenir beneficis, i s’està transformant en un capitalisme voraç sense consciència ni aturador. Ara s’imposa la dictadura encoberta dels mercats financers, amb una avidesa tan gran que ja no respecten res. Per tant, caminem cap a un futur en què, en nom de conceptes aparentment neutres com ara l’augment de la productivitat, ens imposaran la destrucció massiva i permanent de llocs de treball que provocaran l’exclusió social de grans masses de població, les quals viuran ‘subsidiades’, just per sobreviure en condicions de misèria irreversible.
Avui, ja, el 40% de joves no treballen ni tenen perspectives d’entrar en el mercat de treball en condicions dignes. Podran fer feines temporals just per omplir el dipòsit de la moto o per anar a la discoteca un cap de setmana, però no tindran ingressos com per independitzar-se econòmicament de la família. Cada lloc de treball que s’extingeix per jubilació se substitueix per un altre amb un sou tres vegades més baix i unes condicions de treball més precàries. Els contractes temporals augmenten, i els indefinits van desapareixent, amb l’excusa de la crisi i de conceptes hipòcrites com ara la ‘flexibilització necessària’ del mercat laboral.
Avui es va estenent la idea que els delictes per corrupció no cal castigar-los, sinó que surten de franc, com en el cas dels grans especuladors financers dels EUA (2008), que no han estat denunciats ni empresonats, o els alts càrrecs del PP (cas Gürtel), a qui no fan dimitir i que continuen presentant com a candidats elegibles. L’economia és cada cop més especulativa, virtual i fictícia, i menys real. D’on surten, en la conjuntura de crisi actual, el ‘milions’ de beneficis anuals que declara la banca? D’aquesta manera, valors com l’honestedat o l’honradesa es desvirtuen, la impunitat creixi, i, d’una forma més o menys sibil·lina, s’accepta la idea que cal injectar diners públics als bancs (responsbles i desencadenants de la crisi) i que les classes populars hem de renunciar als nostres drets per salvar l’economia. Així, comencen a sorgir víctimes directes del sistema financer, amb les execucions d’hipoteques que expulsen la gent de l’habitatge mentre continuen atrapats en deutes bancaris per tota lar vida.
A part d’això, sabem que els recursos naturals són limitats, i no pas sense límit, com s’havia cregut tradicionalment. Per això, en els darrers anys ha sorgit un pensament polític que defensa l’ecologia i el decreixement com a única possibilitat d’un futur raonable i no suïcida, però el capitalisme continua funcionant com si els béns fossin il·limitats, fa el sord i no sap posar el fre que seria necessari per aturar el camí cap a l’autodestrucció del medi natural, del qual tots nosaltres formem part. Avui la crisi de sistema es pot formular així: o es reparteix entre tots el treball que hi hagi i el consum es modera (ens resocialitzem), o bé caminem cap a la barbàrie. El capitalisme ja no és un sistema de cohesió, sinó d’exclusió social. En aquest context, ja no serveixen ni els partits ni els sindicats tradicionals, i l’alternativa a les dretes ja no són les esquerres clàssiques. Les democràcies convencionals ens estan portant a un carreró sense sortida. L’única alternativa de debò és una democràcia participativa i directa com la que està naixent a Islàndia, que està fent tabula rasa de tot i s?està reformulant des de la base. L’interrogant és saber si la gent encara estarà en condicions de reaccionar, ja que està augmentant la mala salut mental de les classes treballadores, que es veuen excloses per molt que s’esforcin a fer-se un bon currículum i es mostrin dòcilment disposades a treballar tant com calgui, i constaten com, per més que rebaixin les seves expectatives personals, tot i així el sistema els expulsa. Això provoca estats d’angoixa desestabilitzadors, a la llarga. En aquest context, mantenir una actitud resistencialista i no permetre que ens rebaixin ni un sol dels drets adquirits, ja és revolucionari.
De cop i volta, prenem consciència que en poc temps pot davallar molt la nostra qualitat de vida i les nostres perspectives de futur. Anem perdent seguretat i guanyant incertesa: els nostres fills seran més pobres que nosaltres, heretaran les nostres hipoteques en comptes dels nostres estalvis, i per molt que estudiïn no tenen cap certesa de trobar una feina digna i estable. Com hem d’encarar el futur en aquestes condicions? Durant segles ens vam pensar que Déu ens protegia. Fa uns quants anys ens vam acostumar al proteccionisme paternal de l’Estat. Ara, però, tot ha fet fallida, els governs són fràgils i poc fiables, i ens trobem davant d’un buit esgarrifós… Cal ser ben conscients d’aquesta realitat per poder reaccionar i plantar-hi cara, sense caure en l’autocompassió ni en el catastrofisme, sinó invocant l’esperit de la revolta.
Conferència del Fòrum de Debats (Vic)
Resum: Pilar Font